Raons

En aquesta pàgina trobareu un ampli recull de les raons de tot tipus que fan veure els motius i les avantatges de ser independents.

Raons històriques
Raons econòmiques
Raons de benestar social
Raons de llengua i cultura
Raons de relacions internacionals
Raons polítiques
Raons per a l'autodeterminació
Raons ètiques i de dignitat
Actualitzat el 03-02-2013
Obteniu una versió PDF


Raons històriques


    L'estat català, sota diverses formes al llarg de la història, és una de les realitats nacionals més antigues d'Europa. Arrenca cap a l'any 1000, de la Cort comtal de Barcelona i de les assemblees de Pau i Treva, institucions que van configurar, amb el temps les Corts catalanes. Juntament amb uns governs municipals de gran autonomia, va articular un sistema polític complex, amb un equilibri de poders original i efectiu.
    Amb la unificació de les corones d'Aragó i Castella el segle XV, es crea una unitat de tipus “imperial” o unió dels diversos regnes o estats de la península en una mena de confederació, en la que aquests mantenen les seves constitucions, drets i lleis. Però a partir del segle XVI, amb el regnat de Felip II, la corona comença a interferir aquest sistema mirant d'eliminar les lleis que limitaven el seu poder i els interessos del regne central, Castella, sobre la resta d'estats. Els conflictes amb Catalunya van creixent fins que Felip V, aprofitant el desenllaç de la guerra de successió, envaeix Catalunya i venç a Barcelona l'any 1714, sotmetent durant anys a la població catalana a un règim genocida.
    El 1716 Felip V promulga el decret de nova planta a Catalunya, que, “per dret de conquesta”, deroga tot el seu sistema constitucional i les institucions polítiques que en derivaven, i estableix l'annexió de Catalunya, passant de ser un estat sobirà a simple “província” del Regne de Castella. El decret de Nova Planta no ha estat mai derogat i els seus objectius d'esborrar tota la realitat nacional catalana (cultura, llengua, dret, estructura econòmica, etc.) i substituir-la per la de Castella, han continuat actius des de segle XVIII fins els nostres dies.
    La voluntat nacional dels catalans s'ha manifestat amb diversos intents de proclamació a Catalunya durant els dos darrers segles, amb un projecte polític de reivindicació de la sobirania interior i federalitzador d'Espanya. Aquest projecte, però, ha fracassat reiteradament perquè el caràcter polític de l'Estat castellà ha estat i és antagònic a aquests conceptes.
    El règim sorgit de la Constitució espanyola de 1978, ha continuat igualment amb la negativa a renunciar de debò a l'annexió política i a la colonització lingüística i cultural, a reconèixer la realitat diferencial catalana. Expressament per part del Tribunal Constitucional s'han negat els nostres drets nacionals.
    Malgrat haver patit del segle XVIII ençà una forta acció de drenatge financer, d'opressió social, de colonització lingüística i cultural, de repressió de tot intent de reconstrucció política, Catalunya constitueix avui una entitat demogràfica, econòmica, lingüística i cultural dins Europa, per davant d'altres nacions europees amb estat propi. És evident doncs que Catalunya constitueix una comunitat nacional, una nació, per raons històriques, culturals, de consciència i voluntat de ser-ho.
    En la relació amb els altres països de l'espai europeu, la nació catalana aspira a un estatus lliure al costat de les altres nacions sobiranes d'Europa. Catalunya vol la normalitat històrica: vol recuperar un estat propi que havia tingut i al que no ha renunciat en 300 anys.



Raons econòmiques


    La dependència política crea asfíxies de tot tipus que malmeten i desincentiven el caràcter emprenedor que sempre ha caracteritzat la població catalana, cosa que ha afectat a la creació de la riquesa necessària per a mantenir l'estat del benestar català.
    Espanya ens ha imposat un dèficit fiscal insòlit al món, que ha generat la pèrdua, cada any, entre el 8% i el 10% del PIB (equivalent ara a uns 18.000 milions d'euros l'any), mentre el normal en els països comparables a Espanya és d'un 3% del PIB, considerant-se a Alemanya per exemple que mai no pot sobrepassar el 4% com a màxim. L'Estat ho justifica basant-se en una pretesa “solidaritat interregional”, que en realitat serveix sovint només per a engreixar plantilles de funcionaris o malbaratar els diners en despeses i infraestructures sense sentit, en lloc d'estimular els seus recursos productius d'altres parts del territori estatal.
    A Alemanya, a més, es respecta el principi d'ordinalitat. Catalunya en canvi passa del 4t lloc al 8è en renda disponible. Cau en l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13.
    A més de la discriminació fiscal, l'Estat espanyol incompleix el pagament a Catalunya diners o inversions a què ja havia compromès i pressupostat (per això no computen en el dèficit fiscal) i que en canvi acaba no realitzant: 220 M€ en infraestructures (2009) i 1.450 M€ del Fons de Competitivitat (2011) per exemple.
    Catalunya no intervé en el disseny i gestió de moltes infraestructures vitals per el seu desenvolupament social i econòmic. Els projectes estratègics dependents de l'Estat a Catalunya tenen un retard mitjà d'uns quinze anys, la qual cosa té un altíssim cost d'oportunitat. Quinze anys que es perden en els beneficis que se'n haguessin derivat més els beneficis que ja no es tindran perquè, per exemple, inversions previstes en el seu moment s'hagin anat a altres territoris de l'estat o de l'estranger. Això constitueix un llast creixent per a la competitivitat del nostre teixit empresarial i productiu.
    Per exemple, la manca de les connexions de la Terminal Mercaderies a la xarxa viària i ferroviària que s'havia compromès a fer l'Estat fa 10 anys i que encara ni les ha començat, la segona fase de la inversió xinesa ha estat suspesa fins que hi hagin les connexions.
    Mentre els experts recomanen prioritzar la xarxa convencional per a mercaderies i rodalies, l'Estat espanyol ha construït una xarxa AVE que segueix un model radial anacrònic, que no té en compte la rendibilitat econòmica i social, i que malbarata fons en detriment d'inversions més rendibles i necessàries. Espanya és l'estat europeu amb més km d'alta velocitat, i cap de les seves línies és rendible, i alguns trajectes s'han hagut de tancar per falta de viatgers.
    L'aeroport de Barajas rep el 55% de les inversions de tot l'Estat, malgrat representar només el 25% del trànsit aeri, i El Govern espanyol ha obligat a companyies aèries a aterrar a Barajas en lloc del Prat. En 25 anys (del 1985 al 2010) l'Estat ha construït a Catalunya 100 quilòmetres d'autovies gratuïtes, mentre que a Madrid n'ha construït 1.000.
    Tot això fa que moltes empreses que estudien Catalunya com a opció per a la localització acaben decidint-se per Madrid per l'efecte capitalitat i per l'efecte Barajas, conseqüència de la política econòmica centralitzadora de l'Estat. Amb un Estat propi podrem potenciar la marca Barcelona ja consolidada a l'àmbit mundial, sense les deslleialtats de l'estat a favor de Madrid. Això farà millorar la nostra competitivitat.
    La sentència del Tribunal Constitucional ha anul·lat els principis que havien de constituir les noves relacions fiscals entre Catalunya i Espanya: la bilateralitat, l'ordinalitat, l'obligació d'invertir per l'Estat un mínim a Catalunya. A més, hi ha un sòlid consens entre els grans partits a Espanya per mantenir l'actual nivell de desequilibri fiscal de Catalunya.
    Amb un Estat propi gaudirem de la flexibilitat pròpia dels països petits, que incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar, donat que l'alternativa proteccionista avui ja no és factible. Podrem potenciar molt més la internacionalització de les nostres empreses i el comerç internacional. Es guanyaran potencialitats logístiques dels ports i aeroports catalans, com a lloc d'entrada de productes, cosa que acreixerà la capacitat de crear milers de llocs de treball, fent innecessari tenir un país gran per a poder vendre els productes a l'interior.
    Per aquestes raons Catalunya pateix ara una triple crisi econòmica: la crisi internacional de caràcter financer; la crisi del model espanyol de creixement basat en l'endeutament, la construcció i els serveis de baix valor afegit; i finalment la crisi catalana derivada de l'espoli fiscal.
    L'atur a Espanya més que duplica la mitja europea, tant en els períodes de millors condicions econòmiques com en les recessions. Això és degut al sistema econòmic arcaic, basat en esquemes oligàrquics no productius. Els beneficis econòmics esmentats més amunt permetrien reforçar l'economia productiva i, per tant, rebaixar el nivell d'atur sistèmic de Catalunya fins unes xifres acords amb els països del nostre entorn europeu de manera sostinguda. Es calcula que en la situació de crisi actual, l'atur a Catalunya no pujaria del 12%, en lloc del 24% de 2012.
    Les estimacions dels efectes del possible boicot que alguna part d'espanyols puguin fer, prediuen que ni en el cas més extrem (80% de boicot del comerç) supera el que Catalunya recuperaria en disposar de tots els seus propis recursos. I un període de temps després, qualsevol boicot deixarà de tenir cap efecte significatiu.
    És falsa la idea de que el discurs independentista perjudica la sortida de la crisi. La crisi és indestriable de tot l'entorn econòmic, ni de la pertinença a la UE ni del dèficit fiscal que es va acumulant. La situació d'espoli econòmic ens arrossega a una crisi econòmica encara més profunda. La implicació i participació de tots els estaments i entitats socioeconòmiques en el projecte d'emancipació ajudarà a una gestió justa del procés, de la crisi i de la seva sortida.



Raons de benestar social

    El dèficit fiscal, la discriminació econòmica i l'incompliment dels compromisos pressupostaris del govern espanyol, impliquen que el nivell de renda familiar disponible per càpita de les famílies catalanes acabi essent més baix que en altres comunitats amb menys PIB. Així el dèficit fiscal es converteix en dèficit social: vol dir pitjor ensenyament, pitjor nivell de vida, pitjor sanitat, pitjors infraestructures, menys ajudes.
    La dependència política produeix que els estudiants catalans rebin el 5% de totes les beques de l'Estat, mentre que els de Madrid en reben el 58%; el Ministeri de Cultura fa una despesa per cada espanyol de 47 euros l'any, mentre que, per cada català, només gasta 5 euros.
    Encara darrerament han millorat una mica, el 40% dels trens obsolets que hi ha a Espanya estan a Catalunya, mentre que a Madrid només hi ha el 4%; per cada 300 milions d'euros que s'inverteixen en medi ambient a l'aeroport de Barajas, a l'aeroport del Prat només se n'hi inverteixen 13 milions;
    Les pensions es paguen amb les cotitzacions del treballadors en actiu. Catalunya, amb un 16% de la població, aporta el 23% de les cotitzacions socials d'Espanya. D'acord amb la contribució que els treballadors de Catalunya han vingut fent els darrers anys, es calcula que, per cada pensionista, es podria incrementar la pensió en uns 200 euros al mes de mitjana.
    Les beques socials, ajudes a la dependència, educació especial, ajudes a la família, a la població en risc d'exclusió, etc. actualment estan limitades per les aportacions estatals discriminatòries i la manca de recursos de la Generalitat. La independència permetria augmentar totes aquestes ajudes fins a equiparar-les al nivell adequat als recursos que produirà una economia adaptada a les necessitats del país.




Raons de llengua i cultura

    La dependència política d'un estat uniformitzador amb una llengua diferent a la pròpia del nostre país, impedeix superar l'estatus social de la llengua catalana, que malgrat la immersió lingüística a l'escola, té una situació secundària en la majoria dels àmbits, com la indústria, el comerç, l'estructura de l'Estat, el món de l'empresa i de l'economia en general, la comunicació, el cinema, els productes audiovisuals, el món jurídic, etc. En el procés de provisió de les places de jutge destinades a Catalunya, en la pràctica, no hi ha exigència real del coneixement del català per part dels jutges que actuen a Catalunya. Com a conseqüència d'això, només el 3% de les demandes i el 14% de les sentències es fan en català.
    L'Estat central vol imposar un bilingüisme de tipus unilateral, que en realitat busca la pervivència d'un monolingüisme funcional de la població d'origen castellanoparlant, mentre el bilingüisme real només se'n espera de la població d'origen catalanoparlant.
    Tot el conjunt de limitacions imposades per la dependència influeix en la reducció de les capacitats de desenvolupament del català, que aleshores tendeix a esdevenir una mena de complement de la llengua dominant. Sense un estat que defensi la llengua, està abocada a acabar sent testimonial.
    Un Estat propi podrà aplicar una política lingüística per normalitzar els usos lingüístics del país, sobretot en els principals àmbits d'influència (universitats, administració, comerç, món empresarial... Una política que, a més de normalitzar el català, potenciï el castellà com a forma de respecte als drets personals i d'aprofitament de la riquesa que significa el fet que la població domini una de les llengües mes parlades al món.
    Amb un estat propi, a l'educació es consolidarà la immersió lingüística, sense segregació per llengües, aconseguint que tots els estudiants finalitzin la formació sent trilingües o quatrilingües, de manera que estiguin preparats no sols per a la convivència al país, sinó pel seu desenvolupament en el món global.
    Un Estat propi també fomentarà la indústria, els formats i les temàtiques del sector de la comunicació (més enllà de TV, ràdio, premsa, cinema.., també xarxes socials, videojocs, música, etc.), convertint-lo en un sector econòmic important i radicat a Catalunya.
    Com a conseqüència de l'esforç històric per abordar de manera adequada la defensa de la nostra identitat juntament amb la gestió de la complexitat i la diversitat lingüístiques i culturals, Catalunya pot ser considerada com un exemple de país d'acolliment.



Raons de relacions internacionals


    La dependència política determina la incapacitat d'expressió i decisió en l'escena internacional en defensa dels nostres interessos polítics, econòmics, socials i culturals. Per exemple, els ajuts europeus per a una infraestructura de tanta importància estratègica per a l'economia de la regió com és l'eix/corredor mediterrani. Malgrat que la línia Barcelona-València (Euromed) és la línia econòmicament més rendible de l'Estat, actualment hi ha encara una sola via per al trànsit de mercaderies i passatgers entre Castelló i Vandellòs.
    La impossibilitat de defensar Catalunya amb instruments d'estat, per exemple, el control de residents; la signatura d'acords d'extradició i per a moviments il·legals de població; la gestió de la dependència energètica, la política de cooperació, etc.
    La dependència política, malgrat l'autonomia, invisibilitza els mitjans de comunicació catalans, tant a la resta de l'Estat com en l'àmbit internacional. Aquest fet també condiciona la política comunicativa de la Generalitat i de les nostres principals institucions, ja que tenim dificultats de comunicar-nos com a país.
    Espanya no permet que existeixi un esport nacional català, amb la pèrdua de valor simbòlic que això representa d'identificació col·lectiva. Un altre exemple: per a fer activitats culturals a l'ONU, a Nova York, hem hagut dependre de la benvolença d'Andorra o, a la Unesco, d'Islàndia.
    La Convenció de Viena del 1978, a l'article 34 exposa el següent: «Quan una part o parts d'un territori d'un Estat es separa per formar un o més Estats, tant si l'Estat predecessor continua existint com si no, tot tractat en vigor en data de successió dels Estats respecte del territori complet de l'Estat predecessor continua en vigor respecte a cada estat successor que es formi.» Hi han raons per tant per defensar la continuïtat de Catalunya a la UE, encara que l'ampliació interior sigui una situació no prevista a la seva legislació.
    En la Catalunya independent, tot i que els tractats internacionals d'Espanya continuaran en vigor, es podran ratificar aquests compromisos subscrits per l'Estat espanyol, i es tindrà la possibilitat de renegociar-los en funció de la nova realitat.



Raons polítiques


    L'any 1946 hi havia 74 països al món, mentre que al 2010 n'hi havia 195. És a dir, si hi ha alguna tendència al món global no és la de la reducció en el nombre de països, sinó exactament a l'inrevés. Per raons polítiques, culturals i econòmiques, els estats petits son més justos, igualitaris i raonables en un context de globalització i creixent interdependència, amb administracions més adaptades a les peculiaritats dels territoris, sistemes de producció i cultures. Són més eficients, més adaptables als canvis (països lleugers versus països pesants). Per tant, Catalunya pot contribuir molt a construir el nou món i aquesta és una manera de poder existir al planeta.
    La divisió territorial de Catalunya per províncies, està adaptada al model uniformitzador central originari de fa segles i allunyada de la realitat dels nostres territoris. La dependència d'Espanya implica la coexistència d'administracions, amb la corresponent generació de duplicitats d'estructures, cares de mantenir, amb nombrosos conflictes i d'escassa eficàcia.
    El govern sorgit de les eleccions lliures i democràtiques catalanes, no pot disposar enterament de res del que afecta aquest poble, com serien l'ordenació tributària i econòmica, l'organització bancària, les grans infraestructures, les forces de seguretat, etc. Ni reflectir-ne la veritable voluntat política, no solament en l'ordre extern i de relacions internacionals, també en l'ordre estrictament intern, en els afers que afecten directament la vida i l'organització de la societat catalana.
    Fins i tot en les competències que l'Estatut ens reconeix com a “exclusives”, l'Estat espanyol (Govern central, Tribunal Constitucional, Corts) mai no les ha respectat a la pràctica, bé per no fer les transferències adients, bé per recórrer les actuacions als tribunals, etc. Només pot actuar en aspectes secundaris o marginals i, encara, ho ha de fer molt sovint afrontant la oposició o la competència deslleial de l'acció del Govern central.
    El model d'Estat radial amb un centre fora de Catalunya, imposa dinàmiques econòmiques, culturals, polítiques, administratives, etc. que responen a la lògica de l'enfortiment de les estructures d'un Estat aliè a Catalunya i contrari als nostres interessos i necessitats. Un Estat propi permetrà definir una administració pública catalana integral, distribuïda territorialment en funció de criteris d'eficiència, simplicitat, proximitat i escalabilitat, i “aprimada” en relació a la suma de les diferents administracions públiques actuals.
    Un Estat propi permetrà una ordenació del poder municipal que respongui a la tradició de llibertat i autogovern municipals -l'estructura més propera al ciutadà- que van caracteritzar el sistema constitucional català abans de ser abolit per l'annexió a l'Estat castellà.
    La Constitució espanyola estableix que l'administració de justícia és competència exclusiva de l'Estat i això determina que la Generalitat no pot exercir cap funció substantiva sobre l'organització judicial. Els sistemes de provisió de les places de jutge destinades a Catalunya pràcticament no valoren el coneixement del dret català. El dret civil català, per exemple, té problemes per a aplicar-se pel desconeixement dels jutges. Es manté així una justícia allunyada del ciutadà.
    Les sentències del Tribunal Constitucional culminen la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. El procés ha frustrat les esperances posades en el restabliment de la Generalitat. La modificació unilateral de l'Estatut aprovat pel poble català en referèndum fa impossible restablir-lo amb cap altra llei, ni cap altra mesura. Dins d'Espanya només queda la submissió a l'acte de força i resignar-se a ser una mera regió espanyola.
    Però Catalunya no pot afrontar els reptes globals amb els limitats poders que la Constitució espanyola de 1978 atorga a una comunitat autònoma. L'autonomia ens situa en una situació límit que fa perillar la nostra supervivència, d'una banda com a nació i d'altra com a país industrialment avançat. Catalunya continua sotmesa a un Estat hostil que aprofita els canvis mundials demogràfics, polítics i econòmics per a assimilar-la i fer-la desaparèixer com a comunitat diferenciada.
    Les cessions de l'Estat cap a Catalunya, han estat fetes exclusivament per calmar situacions conjunturals de descontentament, però mai són esforços sincers d'integrar el fet diferencial català dins un concepte plurinacional de l'Estat que pugui ser satisfactori per Catalunya.
    Els catalans hem ocupat el paper “d'enemic interior” que tenien els jueus en els temps de la Inquisició. No hi ha cap grup de poder o d'opinió organitzat que tingui la més petita comprensió vers la Nació catalana. Aquesta situació fa il·lusòria l'opció federalista, per manca de cap voluntat en Espanya.
    Catalunya encara és tractada doncs com una colònia, segons la lògica del dret de conquesta originari dels fets del segle XVIII. Qualsevol proposta d'aliança amb Espanya hauria de partir de la negociació entre iguals, no entre metròpoli i colònia. Per tant, qualsevol escenari futur equànime de vinculació entre Espanya i Catalunya ha de passar primer necessàriament perquè Catalunya sigui una entitat sobirana.
    Un Estat propi tindrà la seva constitució i s'hauran acabat els constants conflictes competencials que avui entrebanquen l'Administració catalana. Catalunya podrà establir la seva pròpia legislació civil, penal, administrativa, laboral, etc.



Raons per a l'autodeterminació


    La Resolució 2.200 (XXI) de l'Assemblea General de la ONU, del 19 de desembre de 1966, incloïa tres instruments coneguts genèricament com a Pactes Internacionals dels Drets Humans, que Espanya ha subscrit, en els quals s'estableix, com a article primer: «Tots els pobles tenen el dret d'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el propi estatus polític i persegueixen lliurement el propi desenvolupament econòmic, social i cultural.»
    A més de les reivindicacions i proclamacions des del segle XVIII, darrerament, Catalunya ve invocant el dret d'autodeterminació des de l'Assemblea de Catalunya (1971) i després l'ha continuat invocant, amb la legitimitat democràtica del seu Parlament, que ha afirmat reiteradament que no hi renunciava, afirmant-se com a poble subjecte de sobirania en la declaració del 23 de gener de 2013. Invocar aquest dret significa, en el cas de Catalunya negar-se a acceptar la pèrdua del propi sistema constitucional, la pèrdua de l'estatus de país lliure i l'annexió per la força a l'Estat espanyol.
    Un dret es manté sempre actual mentre qui n'és titular el reivindica i no hi renuncia. Ara la comunitat internacional i el moviment de construcció federal d'Europa ens ofereixen l'oportunitat pràctica i l'empara jurídica per fer-ho efectiu d'una manera pacífica i democràtica.
    L'autonomia que l'Estat espanyol reconeix actualment a Catalunya no és pas, com el seu mateix Tribunal constitucional afirma, cap forma de reconeixement nacional ni cap forma de devolució de sobirania, ni serveix tan sols per frenar l'acció desnacionalitzadora social i cultural, i el drenatge de recursos econòmics que aquell estat hi practica d'ençà de l'annexió.
    L'exercici de l'autodeterminació nacional, mitjançant la convocatòria del plebiscit corresponent per decidir lliurement l' estatus polític en relació amb Espanya, és l'única via que permet superar la dominació per la força amb el dret i la democràcia en les relacions entre pobles diferents.



Raons ètiques i de dignitat


    Catalunya com a nació, amb el seu propi àmbit territorial, es fonamenta en la seva identitat cultural i la seva llengua, però, sobre tot, en la seva voluntat democràtica de ser com a poble, demostrada ininterrompudament en els segles.
    La Constitució espanyola de 1978 fa l'exèrcit espanyol garant de la unitat nacional espanyola, per la qual cosa algú podria entendre que l'exèrcit estaria autoritzat, donat el cas, per a actuar en contra de la voluntat majoritària dels ciutadans.
    No haver de estar lluitant contínuament amb l'estat espanyol per els conflictes de competències, la distribució de recursos, les infraestructures, els drets culturals, no haver fer campanya per la independència en una situació d'inferioritat en l'actual statu quo estatal i internacional. Tot això també alliberaria les generacions futures de la permanent confrontació i el desgast econòmic, social i institucional. Podrà començar una nova etapa de respecte mutu i col·laboració.
    El procés d'independència ha de ser integrador, transversal, democràtic, pacífic. Preservant l'alt grau de convivència i de cohesió social que hem aconseguit a Catalunya i que és mèrit de tots plegats. La creació d'un Estat propi ha de ser sobretot respectuosa; ha de ser un procés que garanteixi els drets de tots els ciutadans de Catalunya.
    Una Catalunya independent dins de la Unió Europea seguirà sent contribuent net, i per tant continuarà aportant fons destinats a través de la UE a la solidaritat territorial amb les regions menys desenvolupades a Espanya, però d’una manera equitativa i amb control de la seva utilització.
    La millor forma d'eliminar els conflictes entre diferents no és fer-los a tots iguals, la qual cosa és impossible, sinó apostar pel respecte de les diferències. El ciutadans de Catalunya que vulguin conservar la nacionalitat Espanyola ho podran fer, o fins i tot tenir les dues nacionalitats. Es pot ser espanyol al Brasil, al Japó  o a Catalunya.
    La independència no és un fi en ella mateixa. És una eina per crear un Estat millor, que podrà ser el que la majoria de catalans i catalanes decidim. Un Estat amb més llibertat i més justícia social. Un Estat més proper als ciutadans i per tant més fàcil de controlar per aquests. Ser petit significa un control social més elevat dels malbarataments i els abusos, com ho demostren països com Suècia, Dinamarca, Bèlgica, Holanda i Suïssa.
    Ens sentirem identificats amb el nou estat i aconseguirem l'autoestima de país. Tots nosaltres tenim la responsabilitat de fer possible una Catalunya millor per a les futures generacions. No podem deixar-los com a llegat un país arruïnat, sotmès i sense instruments per redreçar-se ni construir el seu futur. Tenim una oportunitat única per donar als nostres fills un exemple de civisme, compromís i coratge, i alhora escriure una pàgina cabdal de la nostra història.


Cap comentari:

Publica un comentari

Comenta